Joan Pla: “el fotògraf és algú que sempre mira i de tant en tant veu”
2019-01-31

Que l'edat és més una actitud que un número limitant a l'hora de viure s'exemplifica al màxim en la figura de Joan Pla (Barcelona, 1941), fotògraf autodidacta que després de solcar els set mars (en sentit literal) va reprendre ja en la seva cinquantena una passió per la fotografia que havia aparcat quatre dècades enrere per a bolcar-se en el món empresarial. I com 20 anys no és res i és una bufada la vida, ja amb el cap platejat per les neus del temps va decidir tornar, perquè com cantava Gardel, sempre es torna al primer amor.


Des de llavors se centra en la fotografia artística destinada al col·leccionisme i a la decoració i interiorisme. Ara, en “la seva veterana joventut” s'estrena com a retratista urbà amb Suite Barcelona, un reportatge fet llibre en el qual artista deixa constància gràfica dels canvis soferts per la ciutat en els últims 60 anys, recollint així el testimoni d’allò que ja fessin en els anys 50-60 Xavier Miserachs o Leopoldo Pomés, principals referents en la seva carrera, així com grans amics. La presentació d'aquest llibre es va realitzar el passat 22 de gener, en la llibreria-cafè Laie, on vam poder xerrar amb ell i conèixer una mica millor la seva visió sobre l'art de la fotografia.

 

Portada de Suite Barcelona ©Joan Pla

 

Digues-nos, Joan, quan i com va ser el teu primer acostament a la fotografia?
Quan tenia 16 anys, improvisant un laboratori casolà en el safareig de la meva mare. Després em vaig posar a treballar. Vaig abandonar la fotografia i em vaig dedicar a navegar. Sóc navegant a més de fotògraf i quan ja vaig deixar de treballar, vaig emprendre un nou rumb en el món de la fotografia farà uns 25 anys. 


En ser fotògraf d'una altra generació, tens predilecció per la fotografia analògica?
No, el que passa és que en analògic cada vegada hi ha menys producció de papers. Costa aconseguir a vegades el que s'adapta a les teves preferències. Llavors et trobes amb una sèrie de hándicaps enfront de la fotografia digital. Continuo fent les dues però cada vegada més digital, a la meva pesar.


Al llarg de tots aquests anys hem pogut veure diversos gèneres fotogràfics en el teu treball. Algun a destacar?
No, no. Jo faig dos tipus de foto. La que veig i la d'estudi que és la que preparo. No té res a veure una tècnica amb l'altra. Aprecies molt la foto que t'ha costat fer, i això no vol dir que sigui la bona, però tens una tendència al fet que com t'ha costat més li tens més estima. 


Què és el més important a l'hora de fer una fotografia? (Llum, composició, enquadrament…)
Veure-la. Si no la veus, no disparis. En un llibre tinc una frase que posa el fotògraf és algú que sempre mira i de tant en tant veu. Si dispares sense veure, potser queda bé, però aquesta foto no és teva. 

 

Fotografia del llibre Suite Barcelona ©Joan Pla


En quin moment decideixes si la fotografia serà en blanc i negre? És alguna cosa que ja tens al cap o ho decideixes en la postproducció?
Al principi disparava bastant en color però a mesura que la digitalització ha anat progressant, les tècniques han anat progressant i les impressores han anat progressant, el color té una línia molt fina entre fotografia o postal. Si la foto no té molta força en si, és una postal. Això va fer que anés perdent la il·lusió pel color, tret que trobés un tema amb molta força per si mateix. Ara mateix, el 90% del meu treball és en blanc i negre. 


Com és el cas del teu nou llibre “Suite Barcelona”, del qual volem ens comptis una mica
A veure, a Barcelona hi ha llibres memorables de Miserachs, Pomés, Català Roca, etcètera. I tots ells són dels anys 50-60. Llavors jo un dia vaig començar a buscar sobre la Barcelona actual i no existeixen. 


Vaig estar aquí a Laie amb ells i res. Vaig estar també en la llibreria La Central, vaig buscar per internet, vaig buscar en Amazon, a tot arreu i no hi ha llibres de fotografia, del que hi ha al carrer a Barcelona. Va ser aquí quan em vaig posar a treballar en aquest projecte. Fa ja cinc anys i bé, he fet aquest llibre de fotografia amb el que troba la gent pel carrer. És la Barcelona actual. 


Quin ha estat el resultat?
M'ha semblat interessant, perquè sense necessitat de paraules, si compares els llibres de Miserachs o Pomés amb aquest, pots veure tota la transformació de la ciutat de Barcelona. Tan urbanística, social, costumista, sense necessitat de cap paraula. Existeix un contrast molt gran entre la Barcelona dels 50-60 i l'actual. 

 

Sílvia Omedes, Joan Pla i Leopoldo Pomés durant la presentació de Suite Barcelona


Què sents al saber que, ara sí, Barcelona compta amb un retrat actualitzat d’allò que és la ciutat?
Per descomptat, una gran satisfacció i una gran alegria. Haig d'agrair a moltes persones per aquest treball, perquè sense la seva ajuda no hauria estat possible. M'agradaria agrair concretament la col·laboració de Sílvia Omedes (Photographic Social Vision), Arianna Rinaldo, Ana Belén Jarrín i Oriol Segón, perquè han sabut transformar les meves fotografies en un llibre.

També vull fer un agraïment molt important a Leopoldo Pomés, perquè fa uns tres anys li vaig ensenyar el que va ser la primera maqueta del projecte. Ell la va mirar i em va dir: “no m'agrada gens” i efectivament, ha estat el millor consell que m'han donat. Ho vaig descartar i vaig començar de zero. Em va obrir els ulls. Moltes vegades, l'entusiasme no et deixa veure les coses clarament, sinó tot el contrari, i l'amistat i sinceritat de Leopoldo ha estat una gran ajuda per a tirar endavant aquest projecte.