Jana A. Abril: “Sempre he pensat que a Barcelona li falta color”

2020-01-17

Des de fa alguns mesos, si passeges pel barri de Sant Antoni de Barcelona és molt probable que et trobis cara a cara amb la nova obra de la il·lustradora Jana A. Abril. Un mural que s'emmarca en el projecte NNShutters i que ocupa la persiana del número 49 del carrer Sepúlveda. Per la Jana es tracta de “un espai de color que envaeix uns segons la mirada quan passes per davant”. Un treball molt personal, perquè la Jana “dibuixa per a expressar-se i escolta per a seguir endavant”. La seva inspiració neix de la necessitat d'escoltar la seva veu interior i jugar amb ella, donant-li forma de ratlla, de taca, de color. Les seves són escenes que retraten el dia a dia, les seves experiències a través de tot el que l'envolta i la commou.

Digues-nos, Jana, com vas sentir la teva vocació cap a l'art?

Ostres! Crec que des de molt petita vaig sentir que havia de fer això. A mesura que he crescut i he vist les opcions que tenia davant meu, l'art sempre ha anat per davant. Ja en les classes de primària la plàstica (així era com l'anomenàvem) era la meva assignatura favorita. Durant molts anys vaig assistir a unes classes particulars en el taller d'una pintora que admiro i, a més, en part, va anar amb ella que em vaig adonar que volia dedicar-me a l'art. Al llarg de la meva formació m'han dit moltes coses sobre aquesta decisió, m'he enfrontat moltes vegades amb professors, amics i coneguts que em diuen que malviuré, que és una mala decisió. També és veritat que molta gent em dóna suport i confia en el meu talent i m'anima a continuar intentant el que més t'agrada en aquest món. La meva família i els meus amics m'han donat suport molt, sempre. La meva resposta sempre ha estat rotunda; és el que sé fer, és el que se'm dóna bé, és el que m'agrada i vull dedicar-me professionalment.

Segons el teu CV vas incrementar la teva formació a Irlanda del Nord. És necessari sortir per a créixer i millorar com a artista?

Sí, rotundament. Abans em feia molta por sortir de la meva zona de confort, deixar-lo tot per a anar a un altre lloc on no coneixes res ni a ningú. Crec que és el millor que he fet des de fa molt temps. M'ha fet créixer com a persona i, per tant, em fa créixer com a artista. He vist nous escenaris, nous costums, una nova cultura, nous productes, nous colors. Això ha enriquit la meva sensibilitat artística, per descomptat.

Com definiries el teu estil?

Pregunta difícil. Sempre m'ha costat definir què faig i de quina forma. Des que vaig començar he anat canviant i he passat per diferents estils, sempre amb la meva essència. Diria que és un estil que sali des de dins, que és íntim, delicat i sensible. Pot funcionar bé per a la il·lustració infantil i juvenil, en el seu vessant més dolç. Alhora, també treballo moltes vegades només en blanc i negre, amb taques o traços molt contundents que els donen molta potència a les obres. Sol ser figuratiu i narratiu, encara que últimament he crescut més cap a l'art abstracte. Crec que està subjecte també a la tècnica que utilitzi. Recentment estic treballant amb tècniques de gravat i estampació. I encara que sempre intento que la tècnica em limiti el mínim, a vegades m'adapto a ella i l'estil pot canviar. Em passa sovint, ja que no treballo igual amb un llapis o amb pintures que amb la tauleta en digital.

Entrevista Jana A. Abril

Què és el que t'impulsa a dibuixar?

La necessitat de fer-ho. És la meva manera d'expressar-me, en la qual em sento millor. Diria que generalment és un impuls interior i que moltes vegades m'ocorre sense que em doni compte. A vegades també és provocat per factors externs, com una fotografia, una frase, un poema… Per a mi el dibuix sempre m'ha servit per a expressar amb un traç, amb una taca, amb un color com veig jo les coses, ja siguin objectes, situacions, sentiments, pensaments, records… Per tant, la necessitat d'expressar-me i opinar m'impulsa a dibuixar.

On trobes la teva inspiració?

Això depèn molt, diria que sóc molt irregular en aquest sentit. Ve pels diferents sentits i també m'atreviria a dir que va a èpoques. A vegades depèn de l'humor, de la meva situació emocional. A vegades, simplement veig colors al carrer que m'inspiren i els vull reflectir en un paper. A vegades mirant la galeria del mòbil veig fotos que m'inspiren per a prendre-les com un punt de partida, poden ser fotos d'altres persones. A vegades la inspiració ve d'allò més inesperat, llegint o veient l'obra d'altres artistes. A vegades la necessitat de comptar alguna cosa desencadena un traç.

La persiana de Sepúlveda no ha estat el teu “bateig” en grans formats, ja has fet altres treballs com el mural del Parc Biosaludable de l'Hospital Sant Joan de Déu, a Esplugues o la porta de la Retratería, l'estudi fotogràfic de Carles Roig, en el barri de Gràcia. Canvia molt un disseny realitzat en petit en veure'l a mida real?

Sí, per a mi sí, totalment. Canvia molt i t'has d'adaptar al suport al qual t'enfrontes. No és el mateix una paret llisa, que una paret amb relleu o una persiana. El dibuix en suport paper o ordinador és molt més fàcil. En passar a gran format, les proporcions són també un factor molt important i difícil de controlar, que poden desmerèixer la il·lustració si no les tens molt clares. A mi personalment em costa molt i no dibuix amb la mateixa facilitat en el paper que en una persiana o una paret. Però com sempre dic; amb ganes, temps i il·lusió tot s'aconsegueix.

Com va ser l'encàrrec realitzat per Xavier Franquesa? Què et va demanar exactament?

Sincerament amb Xavier va ser tot molt agradable. Va contactar amb mi a través de les xarxes socials (Instagram) ja que havia vist la meva porta realitzada en La Retratería. Em va contar que estava buscant artistes per a una campanya de millora de persianes d'alguns edificis de Núñez i Navarro a Barcelona, i em va demanar si m'animava a pintar una de les persianes. Vaig tenir tota la llibertat per a presentar una proposta d'il·lustració, i fins i tot vaig poder triar entre diverses persianes, cosa que agraeixo molt. Els colors sí que estaven definits, havien de ser els corporatius de l'empresa, però Xavier em deixo afegir algun més, així que també vaig tenir certa llibertat en la carta de colors.

Com definiries l'obra que has dut a terme en la persiana?

La definiria com una obra alegre, una obra que dóna vida a un carrer molt transitat. És un espai de color que envaeix uns segons la mirada quan passes per davant. També és una petita narració: cada casa amb els seus habitants i les seves històries, petites històries compartides.

Entrevista Jana A. Abril

Com se't va ocórrer donar-li l'enfocament que li vas donar?

En l'obra els protagonistes són uns personatges, bastant presents en la meva obra en general. He volgut expressar el concepte de comunitat, de veïnat, de família. També he volgut pintar una cosa fàcil de “llegir” i que atrapi al passejant, ja que és una imatge que es mira uns segons mentre es camina pel carrer. Tampoc pertocava per a una il·lustració súper complicada, el relleu de les persianes no el posa fàcil. Així que vaig acabar donant-li aquest aspecte més geomètric, més senzill, però animat gràcies a la combinació dels colors i al caràcter dels personatges.

Et va costar molt arribar fins a aquesta solució?

No, la veritat que vaig gaudir del procés. Primer vaig començar amb alguns dibuixos per separat amb llapis i paper. Després vaig començar el disseny en el format proporcional provant amb tots els conceptes i dibuixos inicials. Finalment ho vaig traspassar a l'ordinador i allí vaig acabar a donar-li la forma i el color final.

I els veïns/clients, què deien en veure l'obra?

Això és curiós, la veritat que la gent quan em veu treballant al carrer s'interessa molt, més del que pensava. Per a mi el millor públic i el més divertit és la gent gran. Els seus comentaris són directes i sincers. Em van dir moltes coses; sobretot la gent em felicita i em diu que li agrada molt el dibuix, que està molt bé el que pinto. A algunes persones els sembla un treball molt dur, i sofrien per mi. Unes altres preguntaven què obririen allí: una botiga? una guarderia? Algunes preguntaven per què ho feia. La veritat és que em van fer molt bones crítiques. Vaig estar tres dies pintant al carrer i, al tercer dia, ja coneixia a alguns/as veïns/as que m'animaven cada vegada que passaven. Dues o tres persones es van acostar per a demanar-me el contacte, estaven interessades a pintar la seva persiana. Penso que és una bona oportunitat perquè alguns artistes joves ens mostrem al carrer.

Ens deia Berok fa poc que ara està de moda fer murals en persianes. Has notat tu també aquest boom?

No tinc clar si li diria boom. Sí que és veritat que s'està pintant molt més que fa uns anys. En teoria es respecta més, i dic en teoria, perquè a vegades no és així. Pots pintar avui la persiana del teu negoci i que demà ja t'hagin pintat damunt. Però al final és alguna cosa que està exposat al carrer i no pots fer molt més que confiar en els codis d'aquesta. Hi ha qui respecta, i hi ha qui no ho fa. Frustra i genera ràbia veure la teva obra gargotejada, quan hi ha mil llocs on fer signatures i grafitis, però s'ha d'acceptar, és el carrer. La veritat que a mi em sembla genial que la gent il·lustre i faci murals en les persianes. Sempre he pensat que a Barcelona li falta color. Sovint pel carrer em fixo en botigues i negocis en els quals m'encantaria veure les persianes pintades. Hi ha molt de grafiti, però per a mi no és el mateix que l'obra d'il·lustració.

Com veus el panorama artístic de Barcelona?

Pregunta difícil. Diria que depèn de quin i en quins àmbits. Penso que la ciutat en si, les seves gents, tenen molta cultura i molt d'art. Com a artista / il·lustradora, ho veig cru a nivell de treballar i sobreviure, i m'agradaria que no fos així. Els artistes crec que estem poc valorats i, en conseqüència, l'art està poc valorat a nivell institucional. Hi ha poques ajudes i crec que es dediquen pocs recursos a l'art. Hi ha artistes joves, com jo, que comencen a conèixer-se molt més, hi ha mobilització i predisposició, però crec que és més a nivell social, i gràcies a les xarxes socials. Si comparem el panorama artístic a Barcelona amb el d'altres ciutats com Berlín o Belfast, crec que ens quedem curts. Et posaré un exemple: Belfast, on he estat aquests últims mesos, està ple d'espais en els quals els joves artistes emergents poden exposar la seva obra. Cada setmana a principi de mes es fa un “opengallery” i hi ha més de 15 espais on pots visitar exposicions d'art. Em va semblar molt interessant i és alguna cosa que aquí no he vist, i menys dirigit als joves que estem començant.

quedatacasa