Forjant a Gaudí: Edificis que van polir un disseny universal (I)

Parlar de Gaudí és parlar de Barcelona i amb ella dels seus principals landscapes: la Sagrada Família, la Casa Batlló, la Pedrera, el Park Güell… Però ni són aquestes les úniques obres atribuïbles a ell, ni Barcelona té el monopoli de la seva obra. Encara que la màxima esplendor de la seva carrera es concentri als edificis a dalt esmentats, Gaudí compta amb una sèrie de creacions prèvies que li van servir com a banc de proves per forjar i desenvolupar un estil arquitectònic que va crear escola i que va acabar passant a la posteritat. Les repassem!

El Capricho, Comillas (Cantàbria) (1883-1885)

Solament hi ha una primera vegada, i encara que el tret de sortida a les obres de Vila Quijano, també coneguda com El Capricho (Comillas, Cantàbria), coincidís en el temps amb el de la Casa Vicens, en 1883, la de Cantàbria ha passat a la història com la primera edificació dissenyada per Gaudí, ja que les seves obres van finalitzar en 1885, tres anys abans que la residència d'estiu de la família Vicens. L'edifici va ser un encàrrec de Màxim Díaz de Quijano, concunyat del primer Marquès de Cometes, que al seu torn era sogre d'Eusebi Güell, gran mecenes de Gaudí. Encara que batejada originalment com a Vila Quijano, la residència va passar a conèixer-se popularment com El Capricho, ja que l'encàrrec va ser considerat així per les gents del lloc, que ho van veure com una mostra d'ostentació i exuberància, pròpia d'un indià com va ser Quijano.

De l'edifici, constatar el toc gaudinià que es percep ja des de l'exterior, amb un gran colorit i unes formes sinuoses que fan d'ell un edifici viu i inspirat en la naturalesa en el qual Gaudí comença a donar mostres de tot el seu potencial creatiu. Pedra, maó vist, ceràmica vidriada representant gira-sols i fulles o l'aparició de superfícies corbes són alguns dels elements de l'univers gaudinià que ja es troben en aquest singular edifici.

Casa Vicens

La seva primera gran obra construïda a Barcelona. Oblidada per molts, recentment ha experimentat un renéixer gràcies a la rehabilitació i a la seva obertura com casa-museu a la fi de 2017. Encara que desbancada pel Capricho com a primera creació de Gaudí, sí és considerada com la primera obra modernista de Catalunya. En 1883, el corredor de canvi i borsa Manel Vicens i Montaner va confiar en el llavors jove Gaudí perquè alcés la seva residència d'estiu en l'antiga vila de Gràcia.

Encara que actualment la finca es redueix a l'extensió de la casa, uns 30 metres de diàmetre, en els seus orígens s'emplaçava en un solar de més de 1.000 m2 , en el qual també hi havia un jardí inspirat en la flora i la fauna mediterrània, amb palmeres, plantes trepadores, magnolies o roses. Anys després, la casa va sofrir una ampliació, duta a terme en 1925 per Joan Baptista Serra.

Catalogada com a Monument Històric-Artístic, des de 2005 està declarada també com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Després de la seva obertura al públic, la revista ESTAFI ha reconegut el recinte com un dels 100 millors llocs per visitar de tot el món. 

Pavellons Güell

Primer treball d'envergadura realitzat per Gaudí pel qual acabaria sent el seu gran valedor, Eusebi Güell. A més del reconegut Park Güell, aquest industrial i prohom barceloní dóna cognom a tot un seguit de construccions dissenyades per Gaudí a petició seva. Güell va confiar en el geni de Reus perquè aixequés un temple en el seu recinte fabril (la cripta de la Colònia Güell), el seu palau de Nou de la Rambla, o les Bodegas Güell, a més de la seva finca de Pedralbes. Gràcies a totes aquestes construccions, el singular mecenes és ja part de la història de la nostra ciutat, ja que sense la seva sustento econòmic potser l'obra de Gaudí no hagués arribat fins als nostres dies.

En 1883 Güell va encarregar a Gaudí el disseny dels jardins per al seu palau d'estiueig – l'actual Palau Real de Pedralbes-. A més d'això, Gaudí va dissenyar també les portes d'entrada al llarg de tot el perímetre així com els pavellons que donaven accés al recinte, el de la casa del porter i el de les cavallerisses. Al costat dels pavellons, destaca la bellesa i singularitat de la seva reixa d'entrada per l'avinguda de Pedralbes, custodiada per Ladón, el drac guardià del Jardí de les Hespérides que narra Jacint Verdaguer en L'Atlántida. Posteriorment, en construir-se l'avinguda Diagonal, les altres portes de la finca van perdre la seva funcionalitat i van ser ressituades en llocs propers, com el cementiri de Les Corts o la Facultat de Farmàcia.

Palau Güell

Eusebi Güell va sol·licitar a Gaudí aquest palau urbà amb el qual ampliar la casa familiar que tenia en la Rambla. Construït entre 1886 i 1890, és un dels grans exemples d'arquitectura domèstica dins del context del modernisme. Dit d'una altra forma, encara amb tota la seva pompa i la seva ostentació, l'edifici havia de ser plenament funcional, ja que va ser la residència dels Güell fins que es van traslladar al Park Güell, ja al segle XX. En aquesta línia, Gaudí va idear un recinte en el qual l'espai i la llum es convertien en els grans protagonistes, sempre amb una visió funcional que s'adaptés a la intensa vida social d'una família burgesa com els Güell. Com ja havia realitzat en obres anteriors, Gaudí va introduir en aquest immoble del carrer Nou de la Rambla materials nobles tradicionals com a pedra, fusta, ferro forjat, ceràmica o vidre.

Encara que aquesta creació no sol incloure's en el Top-5 de Gaudí, també gaudeix de reconeixement nacional i internacional, ja que ha estat declarada Monument Històric-Artístic, Ben Cultural d'Interès Nacional, així com Patrimoni Mundial per la UNESCO.

En tots els edificis fins ara plantejats, és fàcilment recognoscible la petjada de Gaudí, ja que molts dels seus elements de cort orientalista es donaran cita també en les principals obres de la seva carrera, aquelles corresponents a la seva fase de maduresa. No obstant això, entre aquests dos períodes, Gaudí va desenvolupar un altre estil arquitectònic pel qual no és tan conegut, però que ens ha deixat obres igualment singulars que val la pena rescatar de l'oblit. Encara que això serà en una altra publicació.