HISTÒRIA DEL EDIFICI I DELS SEUS USOS
La combinació de monumentalitat i solemnitat de l'edifici transmet els valors que la institució volia reflexar mitjançant la sencillesa i l'absència d'elements recarregats o barrocs. L'edifici destaca per les seves grans proporcions, la seva simetria i la distribució dels elements decoratius en el cos central de la façana principal
L'any 1901 l'immoble va obtenir el primer premi del Concurs Anual d'Edificis Artístics que concedia l'Ajuntament de Barcelona que, a més de l'estètica, premiava la funcionalitat de l'edifici i la qualitat de la seva construcció; en aquest cas destacava el treball fet en pedra.
Situat davant de la Plaça de la Mercè, l'edifici ofereix unes viste fantàstiques de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè. L'estructura en alçat de la casa, de planta rectangular, comprèn semisoterrani, planta baixa, dos pisos, àtic i terrat.
La façana de l'edifici és tota una demostració d'arquitectura neoclàssica. En ella observem un gran equilibri dibuixat per cinc obertures, distribuïdes de forma uniforme i simètrica al mur. Al cos central, la composició presenta dos alçats de columnes molt diferents: un dòric, que arrenca al balcó del pis principal i comprèn dues plantes, i un altre nivell d'inspiració jònica des de la cornisa sobre la primera planta, fins a l'entaulament que tanca l'obra amb una gran cornisa superior.
L'entrada a l'edifici està presidida per un cap de lleó, símbol de fortalesa i protecció, omnipresent a tota l'arquitectura neoclàssica. A la porta doble de fusta de l'entrada es poden veure les inicials C.O.I., en referència a la Càmara Oficial d'Indústria.
A l'alçada del primer pis i al cos central, estan presents les figures al.legòriques al Comerç i la Indústria que reforcen la funció de la Societat de Crèdit Mercantil. Finalment, abans d'entrar, destaca l'excel.lent treball de forja de la barana, d'estil floral, que integra el símbol del caduceu i les inicials S.C.M de la Societat de Crèdit Mercantil.
La planta baixa
La protagonista d'aquesta planta és, sens dubte, una gran claraboia sostinguda des de dos pisos més amunt, que aporta llum natural a tot l'espai, acompanyada per una ornamentació formada per columnes dòriques
L'accés principal dóna pas a un vestíbul rectangular d'angles esmussats a través del qual s'accedeix al pati central rectangular i a les zones laterals de l'edifici. L'escala noble, que dóna pas a la planta principal, es troba retirada a un costat, tot atenuant així la seva importància per concedir-la al pati. Està feta amb marbre i ferro forjat a la barana.
A la mateixa planta trobem dues escales més, una allunyada de les vistes de l'entrada que condueix al sòtan i una altra al final de la planta, a l'esquerra, que comunica amb el carrer Còdols i les plantes superiors, que a l'època emprava el servei.
En els seus orígens, la planta baixa acollia oficines i despatxos, així com les clàssiques finestretes al voltant del pati principal. Al centre, segons mostren les fotografies de l'època, es trobava una gran taula de fusta amb formularis i impresos.
La vidriera de la claraboia
L'element central de la composició és una espècie de roda de carro blava. Es tracta d'una vidriera serena, sense pretensions abstractes que es mostra en harmonia amb la resta dels elements de l'edifici, dissenyada per donar servei a les necessitats de l'entitat que albergava. En la seva composició podem entreveure elements noucentistes: línies rectes i l'ordre en oposició a les corbes i el caos propi del modernisme. Seguint el cànon finisecular que imperava en aquell moment, en l'àmbit creatiu es va donar prioritat a la llum, tot rebutjant l'abús de dibuixos i buscant l'equilibri entre l'ordre del mosaic i els motius florals.
La planta principal
Seguint el costum del moment, la planta principal era la més important. És aquí on es trobaven les dependències més destacades i la única d'elles amb accés al balcó. Originalment, era la única planta on arribava l'escala noble, tot i que més endavant, es va fer una extensió per unir la resta dels pisos.
Els espais de la planta principal estan distribuïts al voltant del celobert, gràcies a la successió de grans finestrals dobles. Aquest tret, propi de les corrents higienistes, és habitual a palaus de Barcelona del segle XIX i no només aporta llum natural, sinó també majestuositat
La sala noble
A la part que dóna al carrer Ample es troba la sala noble, originalment dividida per dos tabics que creaven tres espais: el despatx del director, una sala de juntes i una tercera estança. El sostre de la sala està decorat amb una pintura de Fausto Morell, un destacat pintor mallorquí de l'època. En aquest hi destaquen: un personatge masculí a l'esquerra, que duu la vara d'Hermes (caduceu) i un feix amb les inicials “C.M.”, del Crèdit Mercantil, i tres personatges femenins, la Indústria, la Metal.lúrgia i les Assegurances o l'Urbanisme, que representarien els interessos de l'entitat bancària.
Primer pis (segona planta)
El primer pis de l'edifici era una planta funcional amb la peculiaritat que sosté la claraboia. El seu accés original es feia a través de l'escala de servei, tot i que, posteriorment, es va ampliar l'escala noble per poder-hi accedir directament. En aquest pis hi trobem la mateixa distribució que al principals i la tercera planta. L'espai central que dóna al carrer Ample té la finestra sota l'arc superior de la façana, flanquejada per las dues figures al.legòriques del Comerç i la Indústria.
En este piso encontramos la misma distribución que en el principal y la tercera planta. El espacio central que da a la calle Ample tiene la ventana bajo el arco superior de la fachada, flanqueada por las dos figuras alegóricas al comercio y la industria.
Segon pis (tercera planta)
Aquesta planta, igual que les anteriors, es distribueix al voltant d'un pati interior, en aquest cas, per sobre de la claraboia. L'absència de sostre afavoreix la ventilació i també la incidència de la llum natural. Actualment, hi ha una nova claraboia que se superposa a una alçada superior a l'original. En el seu moment, les habitacions que donaven al carrer Ample formaven un únic espai diàfan.
- Direcció: C. Ample,11-13; C. Còdols,31; C. Serra,22-24.
- Denominació: Edificio de la Antigua Sociedad del Crédito Mercantil.
- Autors: Joan Martorell i Montells.
- Època: 1886-1900 (Ample, 11); 1853 (Ample, 13).
- Estil: Neoclàssic.
- Us original: Residencial i oficines
- Us actual: Habitatges i locals comercials.
- Rehabilitació: 2016-2019
L'edifici que acollia l'Antiga Societat del Crèdit Mercantil, situat al carrer Ample 11 va ser construït entre el 1886 i el 1900, sota la direcció de l'arquitecte Joan Martorell i Montells. Aliè a les excentricitats modernistes, Martorell va projectar un edifici neoclàssic en el qual s'intueixen els elements noucentistes que varen dominar Barcelona des de principis del s. XIX, sobretot en l'ús mesurat dels elements ornamentals.
El Mercantil va ser adquirit el 1917 pel Banc de Barcelona, en un procés que va durar gairebé dos anys. Tanmateix, el 1920, el Banc de Barcelona, primer banc privat espanyol, va fer fallida tot causant considerables pèrdues a accionistes i clients.
Cap el 1930, l'edifici va ser adquirit per la Càmara de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i es varen dur a terme reformes al seu interior que no van alterar els elements més destacats. Afortunadament, l'edifici no va haver de lamentar danys significatius durant la Guerra Civil (1936-1939), tot i trobar-se ubicat a un barri durament castigat per l'Aviazione Legionaria italiana.
Als anys 70, el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya instaurà la seva seu a l'edifici fins l'any 1997, moment en què es va establir l'Escola de Disseny Elisava, que va existir a l'immoble fins l'any 2010. Durant aquest període, l'any 1986, el Grup Núñez i Navarro va adquirir l'edifici del carrer Ample núm. 11 i el del costat (Ample núm. 13), unint-los al seu interior.
Entre 2016 i 2019, l'equip tècnic del Grup Núñez i Navarro, en col.laboració amb despatxos d'arquitectura externs, va dur a terme als dos edificis obres de rehabilitació i adaptació dels espais per al seu ús com a habitatges i locals comercials. Si comparem els plànols originals de l'edifici amb els actuals, podem percebre que ni la façana ni l'estructura han patit canvis. Avui dia està catalogat com a Bé cultural d'interès local.