Un recorregut per la Barcelona fantasmagòrica i demoníaca per Ricard Martin

2020-02-09

La petjada del Diable

Les fronteres mai són avorrides; fins i tot si són davanteres de barri: posem, per exemple, el carrer Còrsega. El seu tram entre Passeig de Gràcia i Passeig de Sant Joan -davantera entre Gràcia i l'Eixample-  és un festival de color humà i enrenou: bingos, sex-shops, la discoteca Imperator, l'Hotel Seventy, la Xurreria Trèvol. Però recordeu que estem en una frontera: un gir a l'esquerra per Milà i Fontanals, i basten dos-cents metres al nord per a entrar en una dimensió de calma total, en el cor de la Gràcia gitana. A l'altura de Josep Torres, 20, el silenci esdevé gairebé opressiu. I gairebé de cop t'assalta la presència de la imponent Casa Agustí Atzeries, també coneguda com la Casa del Dimoni. No és difícil deduir el perquè: quatre impressionants frescos del dimoni encarnat com el Mefistófeles de Fausto adornen la seva façana. A l'estampa del Satanàs dandi la puntuen fers caps de pedra, agotzonades sota balcons i capitells. En 1892, el reeixit empresari Agustí Atzeries va emprendre una ambiciosa reforma del seu habitatge. La fallida del seu negoci el va posar entre l'espasa i la paret, i sota l'aclaparament dels deutes i un sostre a mitjà fer, va vendre la seva ànima al Diable. El resultat va ser un primer premi en la loteria i el sanejament de la seva economia d'un cop de ploma. És de ben nascut ser agraït: Atzeries va deixar ben clar en la reforma qui havia estat el seu patrocinador. Curiós: a 50 metres, en el número vuit de Fraternitat, una placa ens recorda que allí va néixer el Pescaílla (qui, com va fer el bluesman Robert Johnson en l'encreuament de camins, potser venia la seva ànima al dimoni a canvi del seu prodigiós ventilador).

Ricard Martin

Un poltergeist a Gràcia

La quietud d'aquests carrers oculta històries que no són tan sols llegendes i enraonies: en el número 53 de Francisco Giner trobem el rastre de l'únic poltergeist documentat de Barcelona. El diumenge 10 de febrer de 1935, el vigilant nocturn Enric Montroig arribava a casa després d'una jornada laboral en Passeig de Sant Joan. Cap a les 11 de la nit, uns cops van despertar a la família (dos nens, dona i sogra). Atònit, Montroig va veure com sortia un calaix disparat de la còmoda del menjador, i els cops i els sorolls nocturns van seguir en augment. El dilluns es va presentar una parella de la Guàrdia Urbana per a investigar els fets, sense cap resultat. El dimarts tot semblava tranquil: però cap a dos quarts de vuit de la tarda, un baluern va precipitar a tots els veïns de l'immoble al carrer, terroritzats per una fenomenologia inexplicable: cadires que queien soles, rellotges que es paraven, cops de porta sense mà en el pom, una pluja de pedra al pati interior, i tots els cristalls vibrant sense causa aparent. Els fills dels veïns -no tan sols de la família Montroig- van declarar haver vist ombres blanques moure's pel passadís i haver sentit el frec d'una espècie d'ala freda en el front, alhora que algú o alguna cosa colpejava en els cristalls. Els Montroig van desallotjar l'habitatge i aquí es va acabar el poltergeist de Gràcia.

Mossèn Cinto, exorcista

Farà uns 25 anys que vaig prendre la meva primera beguda alcohòlica a Barcelona. Des de llavors, sento als veïns del Born queixar-se de les molèsties del turisme. Encara que els inconvenients de ser veí d'un disc-pub són menudeses respecte a ser-ho d'una casa d'exorcismes. Poseu els peus davant del número 7 del carrer Mirallers: en el quart pis, Mossèn Cinto Verdaguer va exercir el sagrament de l'exorcisme, a la fi del segle XIX. Com va acabar així el confessor del Marquès de Cometes i un dels poetes més populars de la història de Catalunya? Un viatge a Terra Santa va agreujar una crisi de fe. I de retorn a Barcelona, va entrar en contacte amb l'al·lucinat Joaquim Pinyol, un místic carmelita que havia establert un pis d'exorcismes en el Born, la Casa d'Oració, en la qual ell i els seus seguidors es dedicaven a l'esforçada tasca d'expulsar a l'Adversari: una tasca a la qual Verdaguer es va dedicar al cent per cent. Sota aquesta vocació hi havia un subtext social: la Casa d'Exorcismes atenia l'estament més miserable de la societat barcelonina, assetjat pels (nous) falsos credos del socialisme, l'anarquisme i l'espiritisme. A Verdaguer se li va acabar la broma quan el bisbat, via bufo de la marquesa de Cometes, es va assabentar que exorcitzava sense llicència, i el va bandejar un parell d'anys a un remot santuari al nord de Vic. Sigui com sigui, Mirallers és un d'aquests punts llòbrecs de Barcelona en els quals mai brilla el sol. A la porta del costat, ara es realitzen miracles alquímics que, els veiés Torquemada, anirien directes a un acte de fe: preneu un bon glop en el Dr. Stravinski (Mirallers, 5), genial bar en el qual és possible el miracle de prendre un whisky jove que es converteix en anyenc en la teva copa.

Ricard Martin

Condemnats a l'eternitat

I si parlem d'actuacions de fe, és necessari recordar que estem a una cantonada del carrer Bòria. Aquest carrer és recordat a Barcelona per donar nom al sinistre recorregut de càstig i escarn que sofria un presoner condemnat fins a la seva mort. Quan algú era passat "Bòria avall", significava que el botxí es pararia en cada punt per a propinar fuetades al reu (que en alguns casos era mutilat) fins al punt execució. Exhibir-ho damunt d'un ruc i abillat amb el penjament era part de la diversió en la qual s'alegrava la plebs que l'esbroncava.

Ricard Martin

I potser sembla un tòpic, però el barri Gòtic té tant de parc temàtic com de cementiri, és clar. L'exemple més clar és la preciosa Plaza de Sant Felip Neri: avui és un recés bucòlic de pau. Sobretot, perquè l'espai funciona com a pati d'una escola privada, i durant gran part del dia està tancada. Els turistes des d'unes tanques veuen com juguen els nens, a un pam dels seus flaixos. No sempre va anar així: primer va ser un cementiri jueu (està en la part central de l'antiga jueria de Barcelona). Més tard va passar a ser un cementiri de les diferents parròquies del centre de la ciutat, en el qual donaven amb els seus ossos els cadàvers dels ajusticiats (no és estrany que, en dia de difunts, ni una ànima -vivent- tragués el cap a la plaça: es rumorejava que a mitjanit una processó de morts travessava els petris murs de l'església i passejava per la ciutat; el desafortunat que es creués en el seu camí, quedaria condemnat a vagar en companyia dels espectres tota l'eternitat. La realitat és igual de sinistra: el 30 de gener de 1938, un bombardeig feixista va posar fi a la vida de 42 nens que s'havien intentat protegir sota l'església. Els rastres de la metralla assassina es veuen clarament en els murs de l'església.

Aquest bloc està trencat o falta. Pot ser que falti contingut o heu d'habilitar el mòdul original.
Aquest bloc està trencat o falta. Pot ser que falti contingut o heu d'habilitar el mòdul original.