Arquitectura en femení, arquitectes referents a Barcelona que has de conèixer
2018-03-08

Molt ha plogut des que en 1936 Matilde Ucelay es llicenciés a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid i es convertís en la primera dona arquitecta del nostre país. La següent a aconseguir-ho va ser Rita Fernández Queimadelos, en 1940. I podria haver estat abans, però l'esclat de la Guerra Civil li va obligar a posposar els seus estudis. Elles van ser les pioneres. Amb elles va començar un degoteig de dones que van saber fer-se un buit en un món d'homes i que van aconseguir dedicar-se a l'arquitectura. Afortunadament el degoteig de dones arquitectes s'ha convertit en un bon cabal que ha donat al nostre país autèntics referents que comencen ja a ser estudiats i analitzats pels estudiants del nostre temps. Per això, en el Dia Internacional de la Dona Treballadora volem parlar-vos d'Arquitectes de Barcelona que has de conèixer.

 

Carme Pinós (Barcelona, 1954)

Un referent encara en actiu que no ha de faltar en el nostre llistat. La seva etapa inicial va estar vinculada a la figura d'Enric Miralles, qui va ser company de la universitat, marit i soci fins a 1991. Junts van fundar un estudi que va obtenir reconeixement internacional. D'aquesta època, les seves creacions més cèlebres són el Cementiri d'Igualada, les instal·lacions de Tir amb Arc dissenyades per a Barcelona’92, el Centre Social de la Mina, les cobertes de l'Avinguda Icària o l'Escola-Llar de Morella, per la qual van rebre junts el Premi Nacional d'Arquitectura (1995). Abans havien rebut altres distincions com el Premi FAD d'Arquitectura, el FAD d'Interiorisme o el Premi Ciutat de Barcelona.

Després de la seva ruptura, Pinós va decidir muntar el seu propi estudi d'arquitectura, amb el qual ha portat el nom de l'arquitectura catalana a diversos països d'Europa i Amèrica. Des de llavors, la seva signatura ha dissenyat projectes per a habitatges, oficines, hotels, equipaments, centres esportius, centres educatius així com uns altres d'urbanisme en general. A més de cobrir tot el territori nacional amb els seus treballs, el seu segell també es troba present a França, Itàlia, Alemanya, Mèxic i Cuba. Per citar algunes, l'estació de metro de Zona Universitària de la Línia 9, l'edifici CaixaFòrum de Saragossa o el Passeig Marítim de Torrevella, Alacant.

Aquesta prolífica carrera en solitari li ha reportat distincions tan reconegudes com el Premi Nacional d'Arquitectura i Espai Urbà o la Creu de Sant Jordi. A més, Pinós ha estat reconeguda com a membre honorari pel AIA, l'Institut Americà d'Arquitectes.

 

Benedetta Tagliabue (Milà, 1963)

 

Encara que italiana de naixement, incloem a Benedetta Tagliabue en aquest llistat, ja que la seva obra està molt present en la fisonomia actual de la nostra ciutat. Després d'estudiar a Venècia i realitzar un Doctorat a Nova York, es va instal·lar a Barcelona en 1989. A la nostra ciutat va començar a col·laborar amb Enric Miralles, amb qui acabaria formant l'estudi Miralles TagliabueEMBT en 1994.

Junts, van projectar el seu propi estudi, a més d'obres singulars com l'actual edifici de Gas Natural, les noves terrasses de la Barceloneta, el Mercat de Santa Caterina, el Parc de Diagonal Mar o els panells acústics de la Gran Via en la seva entrada nord a Barcelona. En l’àmbit internacional destaquen la construcció del nou Parlament Escocès, el Pavelló Espanyol de la Expo 2010 celebrada a Xangai, on l'estudi té oberta una delegació amb la qual cobreix els projectes sorgits a Àsia. 

 

Edifici Gas Natural. ©Jordi Miralles

 

Carme Pigem (Olot, 1962)

 

Fundadora de l'Estudi RCR Arquitectes al costat de Ramón Vilalta i Rafael Aranda. Compte en el seu haver-hi amb el guardó més important de quants es lliuren al món de l'arquitectura: el Premi Pritzker, rebut en 2017. Les seves obres estan totes marcades per la interrelació que estableixen amb el paisatge en el qual se situen. I és que per a ella, l'arquitectura ha d'evolucionar cap a la bellesa, ja que la funcionalitat és efímera. Aquesta connexió entre creació i el seu mitjà es fa present a tot tipus de construccions, des de restaurants i cellers a pavellons i recintes esportius, passant per equipaments públics, com a guarderies, biblioteques o centres culturals. Per citar algun, la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oller, que al costat de la llar de jubilats i jardins Càndida Pérez formen una unitat al barri del Raval de Barcelona. A més del citat Pritzker, l'obra de Pigem també ha estat reconeguda amb la Medalla d'Or de l'Acadèmia d'Arquitectura Francesa (2015) o el Premi Nacional de Cultura en Arquitectura de la Generalitat (2005).

 

 

Restaurant Les Cols. Olot. Girona. ©Eugeni Pons

 

Eva Franch i Gilabert (Barcelona, 1978)

 

La més jove del nostre llistat d'avui. Entrant en els 40, podem dir que aquesta arquitecta catalana establerta a Nova York ha tingut una progressió meteòrica. Es va formar a la Universitat Tecnològica de Delft (Països Baixos) i en la MTS Arquitectura de la UPC, a Barcelona. Graduada amb honors, va seguir la seva formació en Princeton, on va rebre el Premi Suzzane KolarikUnderwood en 2007. Des de llavors ha compaginat la docència, la recerca i l'arquitectura, així com la representació del Storefront for Artand Architecture a Nova York, del qual és directora. Aquesta galeria sense ànim de lucre es dedica a promoure posicions innovadores en l'arquitectura, l'art i el disseny a través d'exposicions, projectes, esdeveniments i publicacions.

 

Guanyadora del Premi FAD per a arquitectes emergents, el seu enorme talent i la seva visió transgressora de l'arquitectura, en considerar que l'arquitectura ha d'adaptar-se al clima social contemporani, li han comerciejat un reconeixement internacional del qual no ha gaudit al seu país d'origen, on únicament ha impartit una conferència, al Congrés d'Arquitectura que va organitzar el COAC en 2016. Recentment Franch ha estat notícia en ser escollida com a directora de la AA School, l'escola independent d'Arquitectura més antiga de Regne Unit, fundada en 1847.

 

Eva Franch durant una conferència al COAC. ©COAC

 

No estan totes les que són, però sí són totes les que estan. Com els exemples aquí citats, hi ha moltes altres dones que a poc a poc es van fent un buit en el sector, i que, a no gaire trigar, coparan els premis, reconeixements i els dissenys del matí. Solament prou fer-se un volt per qualsevol facultat d'arquitectura per constatar-ho.