El Somorrostro, memòria d'una Barcelona no tan llunyana que no vol caure en l'oblit
2017-07-31

 

El Somorrostro, Barcelona

 

Els turistes que avui passegen pel passeig marítim de la nostra ciutat ho fan sense ser conscients de la Barcelona pre-olímpica que allí va existir. A la fi del segle XIX, al costat de l'Hospital del Mar, s'erigia el Somorrostro, un barri que s'estenia al llarg d'un quilòmetre de costa fins a l'antiga desembocadura del Rec Comtal, a la zona del Bogatell. No obstant això, no era un barri com qualsevol dels quals avui conformen Barcelona, perquè les condicions en les quals vivien disten molt de les quals avui dia considerem imprescindibles.

Ni carrers asfaltats, ni il·luminació, ni aigua corrent. Solament barraques sorgides com a bolets. Fetes amb pedres, xapes, plàstics i fustes. Limitat amb el mar d'una banda i amb els murs de les fàbriques del Poblenou per l'altre, el Somorrostro va ser construint-se en l'escassa porció de sorra que quedava lliure, estirant-se fins a on va poder. Els seus primers pobladors van ser migrants desplaçats a Barcelona per aprofitar les oportunitats laborals generades per l'Exposició Universal de 1888. Una altra Exposició Internacional en 1929 i les seqüeles de la postguerra en els anys 40 van provocar noves onades de camperols que creien que en el Somorrostro podrien començar una vida millor. I així arribem fins a 1954, any en el qual es van arribar a comptabilitzar unes 2.400 barraques on es calcula que malvivien més de 15.000 persones.

 

Oblidats per les autoritats de l'època i exposats a la constant humitat i les inclemències d'un mar que a qualsevol moment podia portar-se per davant els seus fràgils habitatges, els habitants del Somorrostro vivien d'esquena a una ciutat que els donava l'esquena a ells. Un assentament gitano a principis de segle XX, en una zona ja de per si mateix precària, va acabar convertint-ho en un barri “marginal”. Aquesta ciutat sense llei, en la qual la policia no s'atrevia a penetrar, la va retratar a la perfecció Carlos Ruiz Zafón en El presoner del cel, tercer lliurament de la tetralogia de l'Ombra del Vent.

Entre tanta misèria, un naixement destacat, el de Carmen Amaya en 1918, posava al barri en el mapa. Segons els entesos, va ser una de les millors balladores de tots els temps. Reconeguda i valorada a Europa, Sud-Amèrica i Estats Units, la seva primerenca mort als 50 anys va commocionar a l'Espanya d'aquella època. A Barcelona es van succeir els homenatges pòstums per reconèixer el seu enorme talent sobre les taules. Alguns d'ells han perdurat fins als nostres dies: un carrer al costat del cementiri de Poblenou, una estàtua en els jardins de Joan Brossa de Montjuïc i una font a l'inici del passeig marítim, just on començava el barri que la va veure néixer.

Precisament, l'ampliació d'aquest passeig en els anys 60 va iniciar el declivi del Somorrostro, que va ser reduint la seva extensió de forma progressiva fins al 25 de juny de 1966, data en què les barraques van ser derruïdes amb urgència davant la imminència d'unes maniobres militars que s'anaven a realitzar en presència del dictador Francisco Franco. Els que allí vivien van ser obligats a pujar en camions i traslladats de manera forçosa fins als blocs a mitjà construir del barri de Sant Roc, a Badalona.

Ja en els anys vuitanta i noranta, la gran transformació experimentada per Barcelona arran dels Jocs Olímpics de 1992 va fer que el rastre d'aquell barri s'esfumés. No així la memòria dels quals allí un dia van malviure. De fet, es va començar a recuperar aquest record gràcies a un moviment ciutadà. En 2011 es va rebatejar un tram de la platja de la Barceloneta com a platja del Somorrostro. Des de llavors, en un acte de justícia, s'han dut a terme diverses accions recordant els antics barris: Es va publicar el llibre Somorrostro. Crònica visual d'un barri oblidat, i s'han realitzat diverses exposicions fotogràfiques com Somorrostro. Imatges d'una època, recollida dins del festival Docfield en 2016.

El Somorrostro és potser el més emblemàtic, però no l'únic barri de barraques que va emergir en aquella Barcelona de postguerra: Camp de la Bota, La Perona, Santa Engràcia, Can Tunis o fins i tot Santa Gemma en Les Corts van ser algunes de les zones de concentració de barraques. En termes de població es calcula que en els anys 50 unes 100.000 persones (el 7% dels habitants de Barcelona) era xabolista. Ara, mig segle després del seu enderrocament, s'han col·locat plaques commemoratives en els principals nuclis de barraques per recuperar la memòria d'una Barcelona no tan llunyana que no vol caure en l'oblit.