Restaurants amb vistes: de la Diagonal als cims del Tibidabo
2018-08-13
La zona alta de Barcelona compta amb gran quantitat de restaurants en els quals gaudir d'un suculent menjar o sopar, sigui el que sigui la teva opció gastronòmica favorita

Per Dani Vázquez Sallés

Barcelona és una ciutat escalonada. Des del mar fins al Tibidabo, la ciutat s'expandeix cap a les altures i és l'Avinguda Diagonal, una de les més llargues de la ciutat, la que tall l'urbs en dues, del districte de Sant Martí al barri de Les Corts, i la divideix en dos hemisferis: la zona alta i la zona baixa. 
Quan menjar no és un acte merament reconstituent, a la zona alta es poden trobar llocs magnífics que fan d'una àgape, pur lirisme comestible. Les ofertes gastronòmiques són tan variades que tot amant de la cuina trobarà un lloc en el qual gaudir. 

El plaer té una mica d'operístic, i aquesta òpera gastronòmica podria arrencar en Ca Boneta, restaurant petit i familiar que ofereix grans plaers nascuts del somni de Joan, home que va canviar el maó per la cuina, el ciment per les aromes del xup-xup, una metamorfosi que va merèixer en el seu any d'inauguració fer-se amb el premi de la revista Time Out. Una melosa delícia com la seva costella de porc preparada al buit. 

Ca Boneta és un restaurant fronterer, com també ho és el BOB, un oyster bar per a gourmets als quals els agradi banyar el paladar amb els efluvis marins de les ostres portades de França de la mà de Thierry Guillemet, un erudit dels mol·luscs bivalves que aconsegueix convertir la degustació en una festa. En el BOB no tot són ostres, perquè les conserves, les freses i salaons, els formatges o els fumats formen part d'una fira del plaure. Qui no caigui subjugat per l'areng marinado, millor que es vagi a un restaurant Fast food. 

Fermí Puig és una institució de la gastronomia catalana i Barcelonina. Un savi amb uns magnífics dots didàctics com demostra en programes radiofònics i en la cuina del Fermí Puig, el seu restaurant, des del qual reivindica el corpus de la gastronomia catalana amb plats tradicionals passats pel tamís del segle XXI. No hi ha cuiner a Barcelona que sàpiga portar millor les aromes de la tardor a les olles. Per a Puig, la tòfona és un diamant en mans dels millors polidors d'Anvers. 

I si Puig és una institució gastronòmica, el Flash Flash, local que té en les truites la seva joie de vivre, és un emblema estètic d'una ciutat que sempre tracta de fer de l'estètica una insígnia. Entrar en el Flash Flash, significa viatjar a un passat atemporal gràcies a les quatre ments modernes que ho van idear. Alfonso Milá, arquitecte, Leopoldo Pomés, fotògraf, Cecilia Santo Domingo i Karin Leiz. Un restaurant bell que a més de transmetre bon rotllo, prepara unes truites magnífiques. 

Restaurant Casa Paloma

En el Passatge Marimón, conviuen dos restaurants representants de la nova cuina catalana. El Coure, Albert Ventura i la seva cuina d'autor de tints clàssics, i el Hisop, Oriol Ivern i el seu suquet de cabraxo amb coliflor i alfàbrega. I al final de la Calle Casanovas, trobem Casa Paloma, un local en el qual els tartares són els reis de la carta. Pels quals els agradi el peix, el tartar de vieires amb salsa de ponsu i ous de salmó. Pels quals els agradi la carn, el de rellom a la moda francesa. 

A uns metres de Casa Paloma encara existeix un bar anomenat Michigan que en temps immemorials va ser la seu d'una penya barcelonista i en els 90, el feu d'un senyor gallec d'accent inconfusible en el qual es preparava la millor truita de patates de la ciutat. Però tot somni s'acaba, com les millors coccions, i l'amo va traspassar el seu negoci i les truites van deixar de ser petits hemisferis de plaure per passar a ser el somni d'una família arribada del llunyà orient.

No fa falta viatjar al llunyà orient perquè el viatger, una mica més al nord del Michigan, pugui emprendre una ruta de plaers transversals començant per Els Pinxus, un restaurant de platerets i tapes l'essència de les quals es troba en el seu fantàstic tàrtar de fuet. Somnis tàrtars d'aroma catalana, realitats orientals com la cuina vietnamita de l'Indochine i els seus llagostins agredolços amb fulla de cítric i salsa de carbassó. 

Vietnam va trigar molts anys a recuperar-se de les ferides de la guerra i la seva cuina ha estat la millor carta de presentació com el són el forn Beefer i els 800 graus que utilitza el Restaurant 130 per segellar els aliments i crear una capa cruixent en l'exterior i mantenir a l'interior una sucosa melositat.

Però si volem trobar jugositat, cal fer una parada obligatòria en el 99 Sushi bar, a uns pocs passos de Casa Tejada, un clàssic entre els clàssics de Barcelona. El 99 Sushi Bar, restaurant d'origen madrileny, mereix atenció apart. Sens dubte, es tracta dels millors japonesos de Barcelona per uns plats que, sense perdre l'essència de l'alta gastronomia nipona, aconsegueixen anar-se de bodorrio amb sabors refinadament ibèrics. Tàrtar de xixarro macerat amb gingebre, oli ocal i ponzu, nigiri d'anxova de Santoña i sardina o Gyozas de senglar amb ceba caramelitzada, formatge de Arzúa i infusió de castanya pilonga són un veritable tractat de pau entre orient i occident.

Restaurant ABAC

Gyozas incommensurables com les vistes. Si mirem cap al cel, veurem l'olimp de la zona alta barcelonina amb la Serra de Collserola fent de barrera natural i el Parc d'Atraccions del Tibidabo fent de guinda d'un pastís boscós. 
Per arribar al cim d'aquesta mini serralada hi ha dues vies d'escalada que tenen, no cal dir-ho, parades obligatòries per a golafres exigents. Si es vol pujar per l'Avinguda del Tibidabo, els amants dels estels Michelín hauran de fer parada i fonda en l'ABAC, restaurant construït a la casa que un dia va ser propietat del Doctor Andreu, inventor d'unes famoses pastilles per a la tos. Sota la batuta del Master Xef Jordi Cruz, en l'ABAC es pot gaudir d'una esplèndida simfonia culinària. No deixin de mirar a la seva dreta per admirar la recuperada Rotonda.

Per als amants de les vistes sense vertigen, el millor serà pujar per l'avinguda fins a arribar al punt des d'on arrenca el funicular del Tibidabo i gaudir del menjar de mercat de la Venda, preciós local arrelat enfront de la terrassa del Merveyé, bar que amenitza els seus còctels amb música de jazz i al que Loquillo, famós cantant de rock de raval, li va donar pàtina d'escenari malenconiós en la seva cançó Cadillac solitari. 

Restaurant Tram Tram

Si es prefereix arribar al Tibidabo per l'oest, és obligatori creuar Sarrià, un barri amb aspecte de poble que guarda en les seves entranyes un dels grans tresors nacionals de la cuina, el Tomás, bar en el qual saben tirar la cervesa sense especulacions i en el qual preparen les millors patates braves del planeta fins que es demostri el contrari. Unes braves són un magnífic aperitiu abans de gaudir de la cuina del Tram Tram, restaurant regentat per Isidre Soler, un grimpeur solitari de la cuina que viu aliè al màrqueting culinari obsequiant al comensal amb una carta plena de plaers tranquils i rotunds com el Cochinillo D.O. Segòvia amb compota de pera de Puigcerdà. 

I pels més braus, pels quals els agrada descobrir llocs allunyats dels rutes turístiques tot a cent, és molt recomanable aconseguir el cim de Barcelona passant per Vallvidrera, un petit poble amb ànsies de país. Allí, a la seva no plaça, hi ha un restaurant de cuina popular que prepara uns macarrons per xuclar-se els dits a l'estil de les àvies dels nostres pares. Casa Parany és l'epíleg fantàstic d'un viatge culinari per la zona alta de Barcelona. Allí, el vi amb gasosa sap a glòria a més, queda a tan sols pocs passos de l'hotel The Corner.

Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966) és escriptor, guionista i col·labora habitualment en diferents mitjans de comunicació, en moltes ocasions amb temes relacionats amb la gastronomia i el cinema. Es va llicenciar en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i va estudiar cinema a la Universitat de Nova York. Entre la seva bibliografia destaquen les novel·les Lena, Si aixequés el cap, L'intrús, La festa ha acabat i Flors negres per a Roddick, així com el llibre de memòries  Recuerdos sin retorno: para Manuel Vázquez Montalbán, en el qual l'autor explica al seu pare, mort en 2003 en l'aeroport de Bangkok, quin ha passat al món des de la seva mort.